A ningú no se li escapa que estem en una etapa de la història de la humanitat força transcendental. L’amenaça de l’escalfament global i d’un canvi climàtic abrupte la tenim ben a prop, com hem pogut contrastar als últims temps.

De manera, que cada cop queda més clara la necessitat d’iniciar processos de descarbonització dels transports a fi de reduir dràsticament l’impacte de la nostra societat en el medi ambient.

En aquest sentit, Nacions Unides s’impulsa un pla director anomenat Agenda 2030, pel desenvolupament sostenible i social. Aquell any 2030 serà una fita del llarg camí a la reducció de la contaminació i un canvi de model en molts aspectes. Per suposat, el transport serà un dels factors mes crucials.

La Unió Europea, el Govern espanyol o la Generalitat estan portant a terme la lletra petita, per dir-ho així, d’aquell pla director. Generen contínuament un marc legislatiu i normatiu que, ho vulguem o no, ens afecta a la nostra vida quotidiana.

En el cas de l’estat espanyol tenim un ambiciós Pla Nacional d’Energia i Clima, que pretén convertir Espanya en un país neutre en emissions de carboni el 2050. I dins d’aquest full de ruta està previst que pel 2030 les emissions provocades pel transport hauran de ser iguals que les de 1990.

Segons aquest punt de vista, generalment ecològic, es deriva un canvi de paradigma pel que fa a la mobilitat. Està sorgint tot un moviment – normalment impulsat per la gran indústria, l’empresa i les institucions – anomenat Smart Mobility. Ja sabeu que sempre queda com més modern dir-ho en anglès.

La pandèmia que vivim també ha canviat molts hàbits al reduir la necessitat de desplaçar-nos a la feina gràcies al teletreball. Però en cas d’haver-nos de moure, des de l’urbanisme s’estan integrant diversos conceptes de mobilitat en el mateix disseny de les ciutats.

Ja no es tracta de tenir un espai urbà on el cotxe sigui el centre i tot giri al seu voltant. A partir d’ara s’hauran de combinar diverses formes de desplaçament que un cop desplegades canviaran la pròpia fesomia de l’espai urbà i de tot el transport.

En primer lloc, estem vivint una mena d’ofensiva contra el vehicle amb motor de combustió, el de tota la vida. Fa uns anys eren les revisions d’emissió de gasos, cada cop més estrictes, a l’ITV.

Desprès les etiquetes per entrar a Barcelona, que deixen fora els cotxes més contaminants. I finalment els incentius pels vehicles elèctrics, que ja en parlarem.

En segon lloc, alguna cosa s’està començant a moure, pel que fa al transport públic. Era lògic que si les administracions volien reduir significativament l’ús de vehicles de combustió, es necessitaria d’una alternativa de mobilitat pública a bon preu.

Hi ha molts plans de millora dels ferrocarrils i de densificació de la xarxa de transports. És una tasca titànica i sempre enfocada al llarg termini. Evidentment encara en falta molt i els usuaris seguirem patint molts maldecaps degut a aquesta modalitat de transport.

El recent anunci d’FGC d’ampliar el seu recorregut per la ciutat de Manresa ha esperonat vells projectes oblidats a un calaix, com el del tramvia comarcal a Súria i Sallent. Aquest projecte es retroalimenta amb la línia R12, Manresa-Lleida, que gaudirà de millores substancials (i extremadament urgents) en els propers anys.

La seva explotació passarà de Renfe-Adif a FGC i es pretén convertir la línia en una de rodalies entre Lleida i Cervera en uns pocs anys. Seria d’esperar també un cert impuls entre Manresa i Cervera, quedant-ne també com un tren de rodalies.

En el capítol del transport públic, BusManresa està apostant per l’eficiència, la reducció del soroll, la sostenibilitat i l’estalvi a l’hora d’actualitzar la seva flota d’autobusos. Dels 18 vehicles que té, 7 són híbrids. A més, plantegen adquirir 2 més durant aquest 2021.

Miquel G.Gómez
Construint futur des de l’Economia Social i Solidària
Enginyer informàtic i historiador